Perdona'm les paraules excessives.
Ja ho sé, el nostre amor, no té deliris de grandesa,
els adjectius li 'n sobren,
però un temps de somni ha de menester.
Sabem millor ara que mai quin serà el seu final,
que qui fou el seu inici.
I això no ens entristeix pas,somriem impúdics,
ara,quan ens tornem a veure...
la roba fora,
la blancor dels llençols,
els sexes calmats,
tu i jo abraçats.
Ja ho sé, el nostre amor, no té deliris de grandesa,
els adjectius li 'n sobren,
però un temps de somni ha de menester.
Sabem millor ara que mai quin serà el seu final,
que qui fou el seu inici.
I això no ens entristeix pas,somriem impúdics,
ara,quan ens tornem a veure...
la roba fora,
la blancor dels llençols,
els sexes calmats,
tu i jo abraçats.
6 comentaris:
Mmmmm...Des d'aquí puc olorar els llençols... blancs i suaus...
Molt bonic el que escrius, Rosa! ;)
Breu, pero contundent, aixi m'agrada.
I les cortines entreobertes, ummmmmmmmmm
molt bonic e intens...
Perque dins la foscor els llençons fan olor a blanc. m'agradat tens una virtut que em fas despertar records amb els teus versos
Tú y yo abrazados... ¡Qué bonito! Se lo tengo que decir a mi Felipín.
Besos de Princesa
Publica un comentari a l'entrada