Que el vent s'endugué pregaries d'amor,
campanades de mort,
cercant la foscor,
buidor en aquell cor,
de noia en flor.
Plors, crits plens d'angoixa,
xibarri de velles,
que la mort a arribat,
com la onada a la platja.
Res no viu, res no clama,
quan el vent la reclama,
és la mort de l'amor...
campanades de mort,
cercant la foscor,
buidor en aquell cor,
de noia en flor.
Plors, crits plens d'angoixa,
xibarri de velles,
que la mort a arribat,
com la onada a la platja.
Res no viu, res no clama,
quan el vent la reclama,
és la mort de l'amor...
27 comentaris:
Las campanadas a mí siempre me sonaron a boda. Son bonitas. Si vieras lo bien que suenan las de la Almudena...
Besos de Princesa
qué pena no saber catalán!
un abrazo
Quan l'amor ja no hi és ni les fulles tenen esma per enlairar-se...
Molt sentit!
Només la flama del amor desperta la pell dormida i et retorna la teva pròpia esència. Només quan la platja és plena de petjades t'adones que és deserta. Només quan no sabem qui som ni a on som, ens trovem envoltats de extranys que no miren als ulls però també somriuen.
Envía un Mail para la embajada del Brasil en tu País y habla de la injusticia que los tribunales do Brasil están cometiendo con esta niña.
Gracias.
Viva la solidaridad entre los humanos.
Ens creiem inmortals, pensem que l'amor és etern, com en el cinema més clàssic... però en definitiva depèn de naltrus.
quan l amor ja no hi es tot es torna gris,rutinari i una merda
Quins versos més tristos... quan l'amor s'apaga sembla que tot s'ho emporta... i et deixa sense res
¿Así es un trasero catalán? En Costa Rica no los tenemos. Si me visitas me dejas una estampa de él, porfa.
Gracias por el culete catalá dejado en mi blog, además quedó muy bien cuando otros hablaban de rostros en sus comentarios sobre Nicolas Cage. Buen humor, pura vida, ya tuviera yo un trasero así, no estaría escribiendo blog alguno.
Me encanta visitar blogs catalanes, porque es como que entiendo, pero no, algo se me escapa, es una especie de desafio.
Un abrazo mostro desde las Pampas indómitas, carajo!
Se me borró lo que escribía, que gracias por venir a mi blog y por su comentario sobre "nuestro/el fin del mundo". Usted alegra cualquier blog a pura vista. Gracias de verda.
M'agrada aquest teu nou racó. La poesia sempre va bé Ja aniré passant per aquí també.
Qué bonito... me costó ller el catalán...
Bsss. Me gustó visitar tu blog.
Salut.
Precioso poema
Todo poema es una forma de presencia, mejor si es presencia catalana.
Enternessedor! ;-)
es realment suggerent....
Quan l'amor m'ha abandonat m'he sentit tan buit i tan feble que no era capaç de fer res, només mirar el sostre com la cançó del Serrat
Quan l´amor ja no hi es... no ens quede res...
fantástica poetisa.. Un plaer llegir-te
Petons
Que trist eh quan l'amor s'acaba...
Com diu Woody Allen, la mort és la millor manera de reduïr despeses. Salut!
Uff. que inspirada¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Como todo sentimiento vivo...el amor también muere, aunque duela aceptarlo!
En paz descanse!
un besote
ROSA
Quan l'amor es mort, sempre quedan la nostalgia dels records...
M'agradat molt el teu espai, garacias per obrir-me la porta.
petonets, sempre.
bon escrit
m'agrada
salut!!
Rosa
gracias per pasar-te per casa meva, sempre hi seras benvinguda.
Gracias per las tevas paraulas.
mils de petons.
Publica un comentari a l'entrada