dimarts, 16 d’octubre del 2007

Quan l'amor ja no hi és...


Que el vent s'endugué pregaries d'amor,
campanades de mort,
cercant la foscor,
buidor en aquell cor,
de noia en flor.
Plors, crits plens d'angoixa,
xibarri de velles,
que la mort a arribat,
com la onada a la platja.
Res no viu, res no clama,
quan el vent la reclama,
és la mort de l'amor...

27 comentaris:

Reina Letizia ha dit...

Las campanadas a mí siempre me sonaron a boda. Son bonitas. Si vieras lo bien que suenan las de la Almudena...

Besos de Princesa

Mr. TAS ha dit...

qué pena no saber catalán!

un abrazo

Joana ha dit...

Quan l'amor ja no hi és ni les fulles tenen esma per enlairar-se...
Molt sentit!

coco ha dit...

Només la flama del amor desperta la pell dormida i et retorna la teva pròpia esència. Només quan la platja és plena de petjades t'adones que és deserta. Només quan no sabem qui som ni a on som, ens trovem envoltats de extranys que no miren als ulls però també somriuen.

david santos ha dit...

Envía un Mail para la embajada del Brasil en tu País y habla de la injusticia que los tribunales do Brasil están cometiendo con esta niña.
Gracias.
Viva la solidaridad entre los humanos.

Unknown ha dit...

Ens creiem inmortals, pensem que l'amor és etern, com en el cinema més clàssic... però en definitiva depèn de naltrus.

ddriver ha dit...

quan l amor ja no hi es tot es torna gris,rutinari i una merda

Putas y Princesas ha dit...

Quins versos més tristos... quan l'amor s'apaga sembla que tot s'ho emporta... i et deixa sense res

wílliam venegas segura ha dit...

¿Así es un trasero catalán? En Costa Rica no los tenemos. Si me visitas me dejas una estampa de él, porfa.

wílliam venegas segura ha dit...

Gracias por el culete catalá dejado en mi blog, además quedó muy bien cuando otros hablaban de rostros en sus comentarios sobre Nicolas Cage. Buen humor, pura vida, ya tuviera yo un trasero así, no estaría escribiendo blog alguno.

El Mostro ha dit...

Me encanta visitar blogs catalanes, porque es como que entiendo, pero no, algo se me escapa, es una especie de desafio.
Un abrazo mostro desde las Pampas indómitas, carajo!

wílliam venegas segura ha dit...

Se me borró lo que escribía, que gracias por venir a mi blog y por su comentario sobre "nuestro/el fin del mundo". Usted alegra cualquier blog a pura vista. Gracias de verda.

Carme Rosanas ha dit...

M'agrada aquest teu nou racó. La poesia sempre va bé Ja aniré passant per aquí també.

Mónica ha dit...

Qué bonito... me costó ller el catalán...

Bsss. Me gustó visitar tu blog.

Salut.

Esencia_Y ha dit...

Precioso poema

wílliam venegas segura ha dit...

Todo poema es una forma de presencia, mejor si es presencia catalana.

Fujur ha dit...

Enternessedor! ;-)

Aixxxxx ha dit...

es realment suggerent....

LoveSick ha dit...

Quan l'amor m'ha abandonat m'he sentit tan buit i tan feble que no era capaç de fer res, només mirar el sostre com la cançó del Serrat

golfa ha dit...

Quan l´amor ja no hi es... no ens quede res...

fantástica poetisa.. Un plaer llegir-te

Petons

Anònim ha dit...

Que trist eh quan l'amor s'acaba...

Jordicine ha dit...

Com diu Woody Allen, la mort és la millor manera de reduïr despeses. Salut!

Què t'anava a dir ha dit...

Uff. que inspirada¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Waipu Carolina ha dit...

Como todo sentimiento vivo...el amor también muere, aunque duela aceptarlo!

En paz descanse!

un besote

Marta ha dit...

ROSA
Quan l'amor es mort, sempre quedan la nostalgia dels records...
M'agradat molt el teu espai, garacias per obrir-me la porta.

petonets, sempre.

res ha dit...

bon escrit
m'agrada
salut!!

Marta ha dit...

Rosa
gracias per pasar-te per casa meva, sempre hi seras benvinguda.
Gracias per las tevas paraulas.
mils de petons.