Quan l'amor ja no hi és...

Que el vent s'endugué pregaries d'amor,
campanades de mort,
cercant la foscor,
buidor en aquell cor,
de noia en flor.
Plors, crits plens d'angoixa,
xibarri de velles,
que la mort a arribat,
com la onada a la platja.
Res no viu, res no clama,
quan el vent la reclama,
és la mort de l'amor...

La trobada

Perdona'm les paraules excessives.
Ja ho sé, el nostre amor, no té deliris de grandesa,
els adjectius li 'n sobren,
però un temps de somni ha de menester.
Sabem millor ara que mai quin serà el seu final,
que qui fou el seu inici.
I això no ens entristeix pas,somriem impúdics,
ara,quan ens tornem a veure...
la roba fora,
la blancor dels llençols,
els sexes calmats,
tu i jo abraçats.

Resposta

Navegar per la teva pell,
impulsada pels sons del teu alè,
és quelcom que porto ecrit en el destí.

No necessito el nord,
és un camí navegable per el meu vaixell,
on els teus ulls em fan de guís.

I jo timonell de les meves mans,
apropo a la meva boca,
sabors mai tastats,
racons mai escrutats i,
de cada mar milers d'olors afalagadors.

El temps s'atura a l'ílla de l'amor,
cos contra cos,
nuats per la fal.lera d'assedegar el desig,
que malgrat les trobades no gosem atrapar.

Navegar per la teva pell,
lliscar per entre els teus braços,
portar per estendard el teu somriure.

I el teu onatge la meva vida,
i el teu vent el meu torment.